LES HORES  SENSE RAÓ 

Sense dubte que hem viscut, i vivim, hores difícils d'entendre. La crueltat, la sense raó de la violència de gènere, agreujada per la més cruel mort d'un fill i posterior suïcidi del parricida, ha colpejat la nostra societat. En este cas, la nostra societat més propera, la del nostre poble, Vila-real. I amb tot això em ve al cap la pregunta sobre les reaccions de les persones i el paper dels mitjans de comunicació. No pretenc alliçonar, sols explicar allò que m'ha passat pel cap i,si pot ser, saber què en penseu. Més encara quan ahir vaig vore  gent plorar a la plaça de la Vila, amb motiu del minut de silenci convocat per l'Ajuntament, i com una dona amb llàgrimes als ulls i  una cigarreta a la mà tremolosa em demanava foc. M'impressionà.


Poc abans de les onze del matí, la cafetera començava a bufar. Jo repassava la premsa, havíem guanyat al València CF, i la meua dona trastejava per casa. Pip, pip, pip, piiiiip. Les onze, comença el butlletí de la ràdio amb una notícia propera, mala notícia. Vila-real encapçalava l'actualitat per dos morts i un suïcidi. Em vaig alçar de la cadira i vaig buscar la meua dona. Ens mirarem a la cara, incrèduls. Ha dit "Villarreal"? Sí.

Pocs minuts després, començà un altre pip, pip; el del whatssapp. Missatges de grup. La notícia agafava cos, noms i ... cap explicació. Coses així no s'expliquen, ni s'entenen, ni es comprenen. Amb eixos pensaments, amb eixos missatges, amb eixes no respostes vaig entropessar dilluns i dimarts.

Però el que més em va sorprendre va ser el whatsap. Comprovar la curiositat de les persones en cercles tancats. Ara, els comentaris de carrer, del forn, del bar... volen per les ones  Vaig llegir tota classe de comentaris, d'explicacions al voltant de les malaurades víctimes  i, fins i tot, vaig vore fotografies. Fotografies! En part no era una sorpresa. Si fa no arriba 15 dies el mòbil, amb motiu d'una boda, semblava una revista del cor - tal com va dir en un tweet un company de professió-, en les últimes hores s'havia convertit en aquell famós diari de succesos anomenat "El Caso" - dic açò,com a il.lustració, i sense cap doble lectura-.
És la resposta moderna a la curiositat humana, que ja no necessita parlar en veu baixa. Les ones i els cercles tancats, o grups no ho necessiten. El què més em va alarmar va ser la curiositat, la tafaneria de certes persones davant d'un fet tan cruel, d'una desgràcia. No m'ho esperava. Rebre fotos em va colpir d'allò més. Era o és una falta de respecte? La gent assumeix, sense esperes, el paper dels mitjans de comunicació? Ja no cal esperar a què els diaris o els informatius posen cara a les víctimes? Hem de reaccionar de la mateixa manera i curiositat, davant d'una celebració, que d'un fet luctuós?

D'altra banda, com sabreu, els fets es produïren poc abans de les 9 del matí. Hora d'entrada a l'escola, en este cas al col·legi Pasqual Nácher, ubicat al costat del lloc dels fets. I em consta que les conseqüències del suïcidi, amb el cos encara present, va ser presenciada per infants.
La contundència dels malaurats fets va provocar la mobilització dels mitjans de comunicació, amb els periodistes. Llançadores amb antenes parabòl.liques, unitats mòbils  de ràdio, premsa, fotógrafs... I els periodistes volien saber per explicar, i això no li agrada a ningú, als periodistes tampoc - ho he viscut-. A voltes, es troben amb respostes airades, silencis o insults dels veïns. I cal entendre'ls. Les víctimes formaven part del seu escenari quotidià, del carrer, del  forn, del bar... En eixe cas, es troba la mare que, juntament amb un infant, entropessà amb la desagradable escena del suïcidi. Comprenia la faena dels informadors, però l'afectació d'ella i del seu fill, l'escena contemplada, el coneixement dels protagonistes; li feia maleir la faena dels periodistes, aquells que enregistren la curiositat pública.

I vaig preguntar a la meua dona... creus que fan bé els mitjans de comunicació?
Esperava una resposta semblant a la d'aquella mare, i em va dir que sí, que aquesta xacra s'ha d'acabar i que eixa nafra pot estar al costat de casa, que no sabem per quines extranyes sendes travessa el pensament de les persones ni com es pot girar, que tots n'hem de ser conscients, que les coses no sempre passen lluny i que poden tindre noms, cognoms i cares conegudes. Clar que tot això s'ha de fer amb la mesura de la informació, altra cosa és fer espectacle de la desgràcia.

Però..., això aprofita per a posar fre a la violència de gènere, o pot ser és un detonant, vist que a l'endemà es va produir un altre cas a Orpesa?  Cal fer alguna cosa més per part de les administracions? Aprofiten per a alguna cosa les campanyes ? Progressem prou en els criteris d'igualtat? Hi ha equlibri entre la informació i l'espectacle? Busca la informació les veritables causes? Si va ser un mòbil econòmic, fins a quin punt han d'assumir els governants o el sistema financer la seua part de culpa per caminar cap a una societat en què els diners tenen conseqüències tan cruels? Estem curats d'espant? Ens mengem qualsevol notícia com si no passarà res, a no ser que passe a prop de casa?

ENLLAÇOS:
http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/vilareal/vila-real-llora-en-silencio_843663.html
http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/vilareal/algunos-vecinos-oyeron-gritos-de-una-discusion-noche-del-crimen_843662.html
http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/sucesos/un-vecino-de-orpesa-apunala-a-su-mujer-en-casa-y-luego-se-autolesiona_843623.html

http://elpais.com/tag/violencia_genero/a/