BRUNO, L'HOME DELS QUATRE ESCUTS

Bruno rep el nomenament de fill presdilecte d'Artana. Foto: Villarreal CF

Miren, no ho negaré, el què ací escriu té debilitat per Bruno. A voltes l'anhel de la professió, les presses, la relació del dia a dia com en tot fan que les coses acaben en xicotets estires i arronsa, que, en absolut, han fet malbé una bona relació periodista-jugador. Però més enllà d'estes qüestions, sempre he de reconéixer en Bruno el fet de portar amb orgull el ser d'on és. I això marca molt la personalitat i ens diu com som. Bruno no ha renunciat mai al seu poble, ni quan sonaven els "petrorubles". Va preferir quedar-se a casa i al seu club de tota la vida. 

De Bruno, eixe jugador crescut en el planter i ara capità, que sempre ha donat la cara , recorde alguns passatges mentre hem fet algun que d'altre reportatge. La primera vegada va ser en un Carranza, quan Baptista, li pegà una genollada a les costelles. Xarrarem dies després quan anava a les visites del metge del primer equip en companyia de son pare; el qual no deixa d'anar, encara  hui, per la ciutat esportiva i formar part de la càtedra d'edat que allí es troba cada dia. 

A Girona, en les pretemporades, amb Don Manuel de tècnic, començà a fer-se un lloc en l'equip. Allà, en aquelles terres, mentre gravàvem i passejàvem pel camp de golf mirava i tocava les carrasques, com aquell que estranya aquelles que poblen la seua serra, la Serra d'Espadà (eixe pulmó que tenim a la vora de casa) I em va dir que sí, que les estranyava. Eixa temporada va debutar contra el Mallorca, i si no recorde malament de lateral. L'estrena donà peu a un altre reportatge, esta volta a Artana i fet pel company Xavier Andrés. Satisfets i contents no pararen de saludar-lo i besar-lo les dones que es trobà pels carrers, fins i tot José Rico (crec recordar bé el nom) li cridà des de dalt d'una casa en obres: "Brunoooo, eres el meu ídolo."

Un altre dia vaig vore una foto en el diari de Bruno participant com un més dels seus amics, els de la seua quinta, traient la imatge de Sant Joan Baptista amb motiu de les festes patronals.

Amb la convocatòria de la selecció espanyola

La notícia de la seua convocatòria per a la selecció  va eixir entre la una i les dos del migdia, mala hora per als informatius. Arribar de Castelló a Artana, on ja m'esperava el meu càmera betxinenc, Víctor,  va ser un bufit. Bruno baixà de casa per atendre'ns quan, segurament, sa mare acabava de posar-li el plat a taula.  Els xiquets de la penya del davant de casa els pares (seria per Sant Joan)  l'aplaudiren i l'ovacionaren. Un altre bufit i cap a Castelló. A les tres la notícia en l'aire, i jo pagat. Pagat per donar la notícia quan calia i pel reconeixement al, ara sí, migcampista. Reconeixement que va morir amb aquell amistós a Mèxic, i que propicia la notícia de vore com el poble congregat a una plaça amb cadira i sopar de casa no es perdia el debut del seu veí.

Amb Bruno he recorregut els carrers de la població que ens obri la porta de la Serra d'Espadà.  Vergonyós, per allò de tindre la càmera al davant, hem xarrat (ell des de la prudència) i gravat escenes com aquella en què una dona el besà i ens llançà un consell: "trau-li bé eixa pigueta, que el fa molt guapo". Amb ell hem estat a la seua penya (que em perdonen si no recorde bé el nom del bar, crec que  Jolvis), on ens explicava, entre algunes de les seues fotos penjades a les parets, com deixava els "passes" perquè els seus amics anaren al futbol. He tingut el plaer de "mal tocar" la pilota  amb ell davant de l'església, un dels llocs on jugava de menut.

Bruno celebra un gol

M'he enfadat no fa molt (la temporada passada) mirant la tele i veient el típic reportatge de Bruno, amb motiu d'un derbi autonòmic, com a ex treballador de la pedrera d'Artana i com a ex collidor, deixant de banda la seua qualitat i vàlua futbolística guanyada a pols partit rere partit des de fa ja moltes temporades. No sé si s'haurien atrevit a fer-lo d'Almenara cap avall o allà per les terres mesetaries Siga com siga, Bruno va eixir com el que és, una persona que no renuncia al al seu club, el seu poble, els seus orígens i la seua gent; com fa quan marca un gol i no s'oblida del gest cap a la família.

M'agradà que Bruno s'emocionarà durant el nomenament com a fill predilecte d'Artana ( l'unic que hi ha al poble) i concessió del reconeixement al mèrit esportiu. M'agradà vore a son pare, el sinyo Esteban, com diem a Vila-real,  en cos de camisa (un home de la terra. Em recorda a mon pare, que hauria fet el mateix), l'orgull de Rosario, sa mare, vestida com calia per a l'ocasió. Uns pares al que no mai els falta la salutació quan em trobe amb ells. M'agradà vore eixe orgull de tota una família, com el somriure de complicitat quan Bruno es dirigí als seus amics; els amics de tota la vida que pujaren a l'escenari tal com són i tal com és el cercle d'un jugador amb els peus arrelats a la terra. Gran gest el de l'alcalde, sobretot a l'hora d'explicar amb èmfasi el perquè del nomenament: " perquè el poble d'Artana TE VOL!  Clar i ras.

Bruno a l'entrada d'Artana

Sense dubte un reconeixement guanyat a pols i sense artificis ni titulars, sinó 

amb el treball i l'aposta ferma del Villarreal CF. De jove promesa a capità, de l'anhel de jugar a ser imprescindible, de marcar gols i fer passades en primera a patir un any de malson veient com s'afonava el "submarí" 

(incloses aquelles declaracions reclamant memòria a la zona mixta de Mestalla) i després renovant la seua fidelitat al club per a bregar, fer-lo surar i enfilar-lo de nou cap a Europa. Fa un any, dalt o baix, vaig escriure un post en este blog: " L'home dels tres escuts." Em referia a l'escut de la camiseta, el pantaló i el cor, però anava errat.  Demane perdó, i més ara. El títol ha de ser: "Bruno, l'home dels quatre escuts." Em vaig oblidar del d'Artana. 

Vídeo nomenanent Bruno fill predilecte d'Artana : Villarreal CF TV:

Enllaç la Mirada d'Otto: L'home dels tres escuts : 
http://xrubert.blogspot.com.es/2013/10/lhome-dels-tres-escuts-mire-la-imatge.html#more