2013: l'any que vam viure perillosament i ens il·lusionarem

2013:l'any que vam viure perillosament i ens il·lusionarem

Vista la foto que encapçala aquest article, amb eixe cel negre de capvespre, es podria pensar que l’any 2013 ha estat un any de tronades per als groguets. Res més lluny de la realitat. Com tampoc acabaria de ser del tot cert, per allò d’haver sumat el tercer ascens de segona a primera divisió en la recent història del Villarreal, tirar mà de cançons com aquella de “Como hemos cambiado “ de Presuntos Implicados . Sí, fa un any, i per aquestes dates, la preocupació futbolera feia comptes de sumes i restes amb unes places d’ascens més allunyades del que era previsible en els càlculs inicials. Un any després, la calculadora fa sumes i restes en primera i qui sap si a final de curs amb homologació europea. 

És ben cert que s’ha canviat de categoria, i això no és gens fàcil per molt que ens ho semble. Una bona dosi de culpa recau en el costum, perquè en van tres, com he dit abans. Un canvi gran, però un canvi fet des de la fermesa. I és que el pols dels almiralls del submarí ha sigut ferm per tal de mantindre el rumb de la nau. Fernando Roig, José Manuel Llaneza i Roig Negueroles s’han mantingut fidels als seus principis pensant en el futur a llarg termini de l’entitat. Res de marejar-se, ni de caure en obscures temptacions quan el perill de les flames del descens tocaven a la porta i s’hauria pogut tirar la casa per la finestra per a evitar l’infern. El Villarreal passà pel purgatori i depurà un projecte ara reforçat econòmicament i esportivament; només cal vore la situació d’altres clubs que passen tràngols difícils d’empassar-se en temps de crisi. 
El 2013 també ha portat a Marcelino; tècnic planer, humil i treballador connectat al 100% amb la filosofia del club. Acaba un any d’angoixes i esperances en el seu primer tram: des de Còrdova a Múrcia fins a un Miniestadi blaugrana, on es va viure una cosa gran, però gran de veritat; el camp rival tintant exclusivament de groc. Han estat 12 mesos d’il.lusió. Una singladura que començà tirant dels rems fins a posar l’agulla de la brúixola ben dirigida amb vesprades com l’anterior al partit contra l’Alcorcón, en què el vent dels resultats dels rivals es giraren a favor de la nau grogueta que, al remat, atracà al Madrigal contra l’Almeria amb la satisfacció d’haver abastat la destinació desitjada. Un any de fe, perquè, tant en les flames de l’infern com en la glòria de primera, l’afició s’ha recuperat dels desencants, ha crescut, s’ha rejovenit i , el més important, creu. No fa molt hem tornat a reviure el repte de xafar el Camp Nou i, a casa, s’ha fet suar a Cristiano Ronaldo, s’ha guanyat al València i Simeone ha tret la part més agra del seu caràcter. 
I tot en un any de fidelitat: ni Bruno, ni Cani, ni Musacchio se n’han anat. S’han quedat a casa i no s’en volen anar. Estan lligats i ben lligats. Així que per al Tata, res de res. D’altres, com ara Trigueros, Mario o Jaume Costa han eixit de la factoria grogueta per a guanyar galons sense que ja ningú els pose en dubte. Gio, Aquino i Perbet combreguen en groc i sembla que els Reis de l’Orient enguany no portaran carbó i hi haurà reforços. Potser també se’ls podria demanar a Ses Majestats una miqueta més de regularitat al Madrigal, però això sembla que caldrà guanyar-s’ho. De tota manera, cal esperar que, després del descans, de la desconnexió nadalenca i un any molt tens competitivament amb una escalada continua, es recupere el pas ferm de principi de temporada. 
Siga com siga, es diu adéu al 2013 amb 28 punts i en primera divisió. I tot, gràcies a la fe amb unes idees que no han canviat i que han allunyat tronades. Som el que som, i com som.