LA FAULA DE LA CASA GRAN

NO ÉS UNA FAULA, PERÒ HO PODRIA SER

La casa estava feta. Una casa gran amb parets sòlides que havien de ser l'esguard de molta gent, de moltes de les seues ambicions, del seu passat i del seu futur. La casa era gran. I cada dia la casa estava més plena de gent. Més llum, més aigua, més gas, més menjar, més de tot... Despeses grans, com la casa, però no les millors ni les més modernes.
I vingué el dia de la neteja general. Era inevitable, calia fer-la. Ho farien? I ho farien bé? Alguns dels seus habitants, mesos, setmanes o dies abans s'havien refugiat a instàncies dels capatassos en l'habitació de les parets més gruixudes, on, fins i tot i per curiós que ho semble, sempre hi havia paraigües a mà, no siga cosa que s'obrira una gotera al sostre.
Arribà el dia dels torns de neteja, el dia de l'anunci, i ho feren amb un paper pegat a la paret, sense dir res a la cara.

Molts dels que havien alçat parets, mestres d'ofici, treballadors incansables havien de dir adéu. No tenien res a fer en aquella casa que coneixien tan bé. El consol de la resta, dels que continuarien davall d'aquell sostre, sempre era privat, sense publicitat. El nou amo de les claus no s'hi havia d'assabentar, encara que, com en tot, hi va haver honroses i valentes excepcions
I se n'anaren. Se n'anaren a poc a poc, a tongades (molts encara havien de continuar per tirar avant la faena) Els primers a dir adéu o feren a l'estable de casa gran. Els que vivien a les alqueries d'aquella propietat, que abastava un immens territori, ho feren entre els seus amb l'admiració d'amics companys i manobres.
Els últims a anar-se'n, hagueren d'anar de les alqueries fins a l'estable de la casa gran. Tampoc tingueren tant de suport (com que cada volta n'eren menys...), sols el dels més íntims o el d'aquells que ja havien marxat. Junts xafaven de nou un camí conegut i abans rutinari per agafar a un amic de la mà, per què aquestos sí que eren amics. Tornaren els missatges de comiat privats (pocs s'atreviren a fer-ho públicament), fins i tot llàgrimes, d'aquells que romanien davall el sostre.
Era un adéu trist, pensant en tot allò que s'havia fet. Alguns havien acceptat reptes i sempre havien estat disposats. Gent que si calia anar lluny (allà on quasi es veia la fi de la finca) anaven, tornaven i dormien poc. I si, per això, es perdien celebracions o condicionaven la vida de les seues cases particulars ho feien. Tractaven de treballar el millor possible, apassionats per la faena. Fins i tot, quan faltaven dos mesos per a l'adéu, els nous capatassos els felicitaren. Reconeixements personals, que els obrers feren extensius a la resta de la colla, per què així ho sentien i ho pensaven: sempre era millor treballar des de la col·laboració d'un grup, sense ambicions personals,sense subterfugis ni cartes amagades, amb sinceritat i dient sempre el que pensava pel bé de la casa gran.
Per cert, en molts casos, els nous capatassos, ja no recordaven el que era omplir la pastera amb arena dia a dia, ni lluir parets, ni carregar pedra, ni exposar-se als perills d'una obra, ni pujar a les bastides ... Ho veien des de la distància, potser per què desconeixien moltes d'eixes faenes, ja que no mai les havien fet. Però aquell encarregat, mesos abans sorprés en saber que el peó marxaria, el va felicitar. Sí, i li digué que tot anava a solucionar-se. El peó n'era conscient de la impossibilitat, però la llengua no té os. I de fet, se solucionà amb adéu abans del previst. Treballà fins a l'últim dia i se n'anà... Un adéu insultant, perquè l'últim dia li digueren que no sabia fer la seua faena. Què? On estaven aquelles paraules de felicitació? Com sempre ningú li ho digué a la cara. Qui li ho deia? Els que mai havien fet el que ell havia fet, els que no sabien parlar la llengua dels treballadors i es comunicaven amb un altre idioma de fora d'aquelles terres. Els que no havien d'aguantar les crítiques de les obres mal fetes o terres mal plantades. On estaven ara?
L'insult no el deixà dormir, però acabà passant pàgina perquè tenia el reconeixement dels habitants d'aquelles terres, almenys dels de les més properes, i això era el que valia.
També sabia que, després de l'adéu, les seues petjades prompte serien esborrades. Deixà l'ofici, el que havia compartit amb un company que, sent de la mateixa comarca, també havia dit adéu. Ara l'ofici era per a la gent de fora, vinguts d'altres racons. Curiós per a un ofici de proximitat com aquell, en què calia conéixer gent i tindre sensibilitat per la terra més pròxima., conéixer al veí d'un marge mitger, al regador d'aquelles terres, què passava si se sembrava una cosa o altra en uns bancals o en d'altres. Algunes d'aquelles persones nou vingudes, en sabien, fins i tot ells mateixos les havien instruït; d'altres no sabien ni com agafar una plomada o per quin reguer venia l'aigua. No havien estat instruïdes.
I s'acaba la neteja. La casa lluïa com sempre, ni més ni menys. Pocs canvis: una balconada d'un altre color, aquella façana tornada a pintar, un canvi de mobles..., però tot era igual. Tot menys la gent. A poc a poc l'oblit dels habitants guanyava terreny. Era el desig de la nova casa gran. Oblidar aquells que ja no estaven, els que, recordem, en molts casos, havien alçat des dels fonaments la casa, fins i tot amb ferramentes pròpies. Aquella casa molt admirada en els seus inicis per l'esperança que representava per al veïnat, però envejada i criticada en els últims temps.
Volien esborrar les petjades dels absents, però els absents tenien força. La força d'haver estat mestres de molts i la de la seua vàlua pel respecte i l'experiència guanyada amb el temps. Sabien que tenien veu. I aquesta volta ajuntaren les veus. I la veu després de molt de temps arribà a l'home bo. L'home que sabia dels usos i costums a respectar en aquelles terres. Aquell home tardà a parlar, però, quan ho va fer, parlà clar. I ho feu contra els propietaris de la casa i les seues decisions. La resposta dels propietaris a les paraules de l'home bo no va tardar: Això no podia ser! Aquells ja no cabien en la casa! Contra això, res millor que tirar-la a pla, assolar-la!
I en eixe moment, en aquell instant, els habitants que romanien a la casa, els que estaven a les cambres de les parets grosses, amb sostre forjat i paraigües, també alçaren la veu. Tota una sorpresa, s'escoltava a gent que mai havia dit res o que sols deia que sí al que li manaven. Una veu que havia estat muda. Una veu, ara sí, d'integritat, demanant respecte i pregonant coses que mai havien dit. En part demostraven quin havia estat el seu bagatge. Ara sí, se sentien a prop d'aquells que ja no estaven, dels de les petjades esborrades, dels oblidats.
Però els absents, els que, en molts casos, havien alçat aquella casa, continuaven estimant eixa llar, les seues terres i la seua gent. I tots s'uniren contra els propietaris. No volien ser esborrats, no volien que la veu d'uns i d'altres s'apagara. Aquella casa, aquella veu, era necessària per a la finca. Sense ella, les terres, la casa, els seus costums, la seua identitat passaria a oblidar-se del tot o a dependre d'altres...


Hastags:
#RTTVnoestanca#síaRTVV