El sacrificio y la unión dejaron al Villarreal sin premio ante el Barça

Si una palabra resume el partido el Villarreal-Barça debe ser sacrificio. Sacrificio con unión. Marcelino lo dijo más de una vez a sus hombres: “Juntos”. No quería un correcalles, algo arriesgado contra los ceros del presupuesto del Barça. Apostó por la razón del trivote para enmarañar el partido, dejando de lado el artificio. Un debate, el de la razón y el corazón que se alargará, o no, porque el partido tampoco fue una perita en dulce para el Barça.

BRUNO, L'HOME DELS QUATRE ESCUTS

Bruno rep el nomenament de fill presdilecte d'Artana. Foto: Villarreal CF

Miren, no ho negaré, el què ací escriu té debilitat per Bruno. A voltes l'anhel de la professió, les presses, la relació del dia a dia com en tot fan que les coses acaben en xicotets estires i arronsa, que, en absolut, han fet malbé una bona relació periodista-jugador. Però més enllà d'estes qüestions, sempre he de reconéixer en Bruno el fet de portar amb orgull el ser d'on és. I això marca molt la personalitat i ens diu com som. Bruno no ha renunciat mai al seu poble, ni quan sonaven els "petrorubles". Va preferir quedar-se a casa i al seu club de tota la vida. 

De Bruno, eixe jugador crescut en el planter i ara capità, que sempre ha donat la cara , recorde alguns passatges mentre hem fet algun que d'altre reportatge. La primera vegada va ser en un Carranza, quan Baptista, li pegà una genollada a les costelles. Xarrarem dies després quan anava a les visites del metge del primer equip en companyia de son pare; el qual no deixa d'anar, encara  hui, per la ciutat esportiva i formar part de la càtedra d'edat que allí es troba cada dia. 

EUROPA JA ES TINTA DE GROC

Potser  vosté va haver d’aparcar la platja o estava fora de vacances i es passà la vesprada pendent del móvil; potser es va poder estovar al parral del maset, o a la fresca de l’aire acondicionat,  o quedar amb els amics, també de vacances, per a vore el partit. Però el Villarreal no estava de vacances a Astana. I és que hi havia molt en joc, Europa ni més menys. Un altre retorn esperat, perquè es tornà a primera després del calvari de la segona divisió i perquè  es guanyà la possibilitat de jugar la prèvia de l’Europa League. I això no és poc. El Villarreal es jugava el prestigi de l’equip i del club, a més de trobar la clau per a  obrir i omplir, més encara,  les dosi d’il.lusions, a banda del possible pessic econòmic – molt menys que el de la Champions- però que algun euro deixa.

Bon onze de Marcelino, sabedor de tot el que comportava el partit. Travessà per Asenjo, va ser una alegria vore jugar de groguet a Europa a Musacchio (fet  que pot allunyar interessos de fora), a Bruno, a Cani i amb la novetat de Cheryshev.

La Serra d'Espadà, el foc, el Mas de la Campana i el tio Pasqual , Filipo. 

Primeres clarors del dia i ja volen. Des del migdia d'ahir, i amb l'excepció de la foscor de la nit, no han parat de passar avionetes per apagar l'incendi originat  a la Vall d'Uixò i que ha assetjat la Serra d'Espadà. Va començar justament a l'hora que vaig arribar a casa després de passar el matí  del diumenge entre pins, carrasques, sureres i caminant per sendes; des de l'Alcúdia de Veo al Mas de la Campana, Suera (ruta curta, però preciosa). Un lloc ara de pelegrinatge per als caminants, però també testimoni de què va ser l'Espadà:  el gran front oblidat de la Guerra Civil -com diu l'amic Nel.lo Navarro, tot un mestre en la matèria-. L'última defensa de València, i del seu port, des d'on fugien els republicans derrotats. I per què n'és testimoni el Mas? A la seua façana penja  part d'una bomba d'aquella guerra llançada l'any 1936.  Hui els avions lluiten contra el foc per evitar un desastre ecològic i mantindre eixe tresor d'incalculable valor que tenim a la vora de casa.

Exigents estiraments de Marcos Senna  

ESPECIAL MARCOS SENNA

 Ceci i el secrets per tornar en forma

  Hui 17 de juliol és el 38 aniversari del gran capità groguet Marcos Senna. Fa uns dies va estar a Vila-real de vacances i treballant amb la seua posada a punt. El blog "La Mirada d'Otto" va tindre el plaer de compartir uns moments amb ell. Vam xarrar de la seua visita, del Mundial, del Villarreal, de la seua Fundació del projecte Units per l'Esperança de la Penya Cpèltic Submarí i del seu futur. També vam ser testimonis del seu treball amb Ceci. Gràcies Marcos per atendre'ns, tot un detall.

Marcos i Andreu

Tot i la improvisació i la falta de mitjans amb què hem realitzat els següents vídeos, espere que vos agraden (els hem fet amb la millor voluntat). A més, per a mi va ser un plaer doble; primer per retrobar-me amb Marcos i segon perquè va ser un treball compartit amb Andreu, el meu fill.

Gràcies a Marcos, Ceci i Andreu.

Foto: Twitter Jontahan. Retrobament a Barcelona

"¡¡Pásala bro!!"

Qüestions personals m'allunyaren de la presentació de Jonathan dos Santos. D'altres decisions polítiques (el tancament de RTVV) m'allunyaren d'escoltar-la mentre conduïa. Cap emissora de ràdio. Res, ni una menció en els programes esportius nacionals. Silenci al dial de Ràdio 9.

I mira que en tenia de ganes, perquè hi ha fitxatges que prometen i il·lusionen. Ho va fer Gio l'any passat i enguany el seu germà. De l'onze de maig del 89  al vint-i-sis  d'abril del 90 va un any i setze dies. És la diferència que hi ha entre el naixement dels dos germans. Poca, cert, i pot ser per això els lligams són més forts que qualsevol altre condicionant, és a dir els diners.

CHERYSHEV: UN RUS EMPELTAT, 

I ARA GROGUET 

Denís Cherishev és de Villanueva de Abajo, en rus Nizhni Nógororod. És la quinta ciutat de la Federació Russa i el motor econòmic, social, cultural  i administratiu de la regió del Volga Vyatka. Una localitat, patrimoni de la UNESCO, tancada al turisme durant el règim soviètic fins a l'any 1990. Justament l'any en què va nàixer Cherishev. Clar que Denís no va passar molt de temps allà. L'any 96, son pare, el també futbolista, Dimitri Cheryshev va fitxar per l'Sporting de Gijón des d'on acabà fent carrera en diferents categories del futbol espanyol.

Pot ser per això, Denís té poc de rus; sobretot quan el sents parlar - ni accent, ni res-. Un castellà perfecte, un somriure net i espavilat. És a dir que podríem parlar d'un rus empeltat a la Península Ibèrica. Les seues primeres paraules a l'afició les portava ben apreses: Endavant Villarreal. Un crit que unifica la graderia grogueta.