La Serra d'Espadà, el foc, el Mas de la Campana i el tio Pasqual , Filipo. 

Primeres clarors del dia i ja volen. Des del migdia d'ahir, i amb l'excepció de la foscor de la nit, no han parat de passar avionetes per apagar l'incendi originat  a la Vall d'Uixò i que ha assetjat la Serra d'Espadà. Va començar justament a l'hora que vaig arribar a casa després de passar el matí  del diumenge entre pins, carrasques, sureres i caminant per sendes; des de l'Alcúdia de Veo al Mas de la Campana, Suera (ruta curta, però preciosa). Un lloc ara de pelegrinatge per als caminants, però també testimoni de què va ser l'Espadà:  el gran front oblidat de la Guerra Civil -com diu l'amic Nel.lo Navarro, tot un mestre en la matèria-. L'última defensa de València, i del seu port, des d'on fugien els republicans derrotats. I per què n'és testimoni el Mas? A la seua façana penja  part d'una bomba d'aquella guerra llançada l'any 1936.  Hui els avions lluiten contra el foc per evitar un desastre ecològic i mantindre eixe tresor d'incalculable valor que tenim a la vora de casa.

Vídeo sobre la Carrera Solidària per Parelles de la Penya Cèltic Submarí destinat al projecte Units per l'Esperança per a finançar una línia d'investigació de la Unitat d'Oncologia Pediàtrica de l'Hospital la Fe per tal que els xiquets amb càncer ,que queden estèrils pels tractaments agressius que reben per a superar la malaltia, puguen ser pares en futur. Amb xiquetes ja s'han aconseguit resultats positius.

Plaça de la Independència. Kiev, Ucraïna
17-02-2005

  ELS REBOBINATS TARONJA DELS UCRAÏNESOS I DELS VALENCIANS 

El món mira estos dies Kiev, Ucraïna. Fa 9 anys el 12 de febrer del 2005, els groguets també miràvem cap allà. El Villarreal CF jugava contra el Dinamo de Kiev  l'anada dels setzens de final de l'encara UEFA (empat a 0). Els ucraïnesos vivien des de feia pocs mesos l'eufòria de l'anomenada Revolució Taronja (color molt valencià). Els ciutadans havien eixit al carrer per a reclamar les seues llibertats i independència, reivindicacions que tornen a estar en l'aire.

Sembla que hi ha hagut un perillós rebobinat, com aquell que féiem de joves amb les cintes de cassette amb molta paciència i invents com el que veieu per allò d'estalviar piles. Enginy que, afortunadament, desconeixen les noves generacions, gràcies a l'era digital; encara que si parlem d'altres qüestions, com ara drets socials i ciutadans, potser comencen a conjugar,  i no per l'obligat gest físic dels equipaments musicals, el verb rebobinar.

Bruno i Nahuel: dos perlas de la cantera

El equilibrio, la valentía de Marcelino y 

el debut del Tigre en un partido clave

La virtud está en el término medio; y Marcelino García Toral lo encontró en Cornellá-El Prat. El futbol está lleno de tópicos antagónicos: la experiencia se topa con la juventud, los bilardistas disienten de los menotistas y encontrar la pausa en la intensidad puede antojarse difícil.

Bien, pues Marcelino dio con el punto justo: músculo con Pina y Gabriel, la experiencia de Bruno, Musacchio o Giovani dos Santos cara a cara con la juventud de Moi Gómez y el Tigre Nahuel.

LOS PELIGROS DE LOS SOCIAL MEDIA

No, no se rían del autor que escribió  la noticia que encabeza este artículo. Toda una novedad eso de las computadoras allá por los 60. Novedad que ya no es tal, porque muchas cosas en la comunicación han cambiado y hasta se acabaron.

¿Se acabó ver la tele como antes?, ¿se acabó escuchar la radio como antes?, ¿se acabó leer el periódico como antes? No, no se acabó, porque están ahí como siempre, pero de otra manera.

EL APUNTE

Empat amb cert regust a victòria i 

de derrota amb l’adéu de RTVV

Gran partit del Villarreal, que va meréixer guanyar. L’última gesta que RTVV contarà dels

groguets al Madrigal. No és el meu cas; ara vaig a la grada amb el meu fill, com quan era

 menut amb mon pare. La decisió del Consell de tancar RTVV és una derrota per al 

Villarreal, per al nostre esport i per a tots els valencians. Ara ens ho contaran en castellà

       

LA FAULA DE LA CASA GRAN

NO ÉS UNA FAULA, PERÒ HO PODRIA SER

La casa estava feta. Una casa gran amb parets sòlides que havien de ser l'esguard de molta gent, de moltes de les seues ambicions, del seu passat i del seu futur. La casa era gran. I cada dia la casa estava més plena de gent. Més llum, més aigua, més gas, més menjar, més de tot... Despeses grans, com la casa, però no les millors ni les més modernes.
I vingué el dia de la neteja general. Era inevitable, calia fer-la. Ho farien? I ho farien bé? Alguns dels seus habitants, mesos, setmanes o dies abans s'havien refugiat a instàncies dels capatassos en l'habitació de les parets més gruixudes, on, fins i tot i per curiós que ho semble, sempre hi havia paraigües a mà, no siga cosa que s'obrira una gotera al sostre.
Arribà el dia dels torns de neteja, el dia de l'anunci, i ho feren amb un paper pegat a la paret, sense dir res a la cara.

LES HORES  SENSE RAÓ 

Sense dubte que hem viscut, i vivim, hores difícils d'entendre. La crueltat, la sense raó de la violència de gènere, agreujada per la més cruel mort d'un fill i posterior suïcidi del parricida, ha colpejat la nostra societat. En este cas, la nostra societat més propera, la del nostre poble, Vila-real. I amb tot això em ve al cap la pregunta sobre les reaccions de les persones i el paper dels mitjans de comunicació. No pretenc alliçonar, sols explicar allò que m'ha passat pel cap i,si pot ser, saber què en penseu. Més encara quan ahir vaig vore  gent plorar a la plaça de la Vila, amb motiu del minut de silenci convocat per l'Ajuntament, i com una dona amb llàgrimes als ulls i  una cigarreta a la mà tremolosa em demanava foc. M'impressionà.

La Mirada d'Otto

LA MIRADA D'OTTO

Otto té els ulls grocs, i m'agraden. Pot ser perquè és el color que ha marcat el meu camí durant 17 anys; tintant  els meus reptes, les meues alegries, els meus maldecaps, la meua  actualitat, la meua  passió, els meus viatges i , fins i tot, els meus insomnis.

Otto és afable - quan vol- , nerviós, fugisser, li agrada la gent i que li toquen la panxa a les nits.