La Mirada d'Otto

LA MIRADA D'OTTO

Otto té els ulls grocs, i m'agraden. Pot ser perquè és el color que ha marcat el meu camí durant 17 anys; tintant  els meus reptes, les meues alegries, els meus maldecaps, la meua  actualitat, la meua  passió, els meus viatges i , fins i tot, els meus insomnis.

Otto és afable - quan vol- , nerviós, fugisser, li agrada la gent i que li toquen la panxa a les nits. 

Els seus ulls, grocs, em miren ara oberts com a plats. Jo li parle i ell  em mira. El faig còmplice de les meues cabòries i ell em mira. El riny i em mira. Jugue amb ell i... "coooorre". Però sempre acaba mirant-me estranyat: "què fa este a  totes hores per casa?"

Les seues becades ja no són solitàries, sempre estan acompanyades per mi, pels meus sorolls, pel meu anar amunt i avall per casa.S'ha acostumat a que estiga amb ell. Ara puc obrir la porta sense por a que se'n vaja correns. Sé que no tractarà d'anar-s'e'n, o pot ser és ell el que sap que tornaré de seguida i que no fugiré? 

Algú m'ha deixat sense faena i sense jornada laboral.  No em queda altra que estar a casa, que ser un més d'eixos que alimenten estadístiques. Un periodista més sense un lloc de treball. Un altre periodista engolit per un ERO sense cap motiu ( bé d'açò ja en parlarem)

Ara veig les coses des de casa. Amb l'ajuda dels ulls d'Otto, òbric este blog per a parlar de les meues enrònies, dels meus pensaments, d'experiències, de l'enyorança dels temps de fer allò que més m'agrada, dels temps de les presses i les corregudes.

Ep, són les sis de la vesprada i , curiosament, el carilló de Sant Pasqual toca "Yesterday".